CAT/(Castellano debajo)

El passat dissabte 12 de novembre el G.E.E.S. va sortir en una de les seves exploracions a la zona de Gualba (Vallés Occidental), entre el Montseny i el Montnegre. La intenció era capturar una pluja de fulles, un fenomen associat al cicle dels arbres de fulla perenne i a la tardor. I tot i que, finalment, no la vàrem poder captar en tota la seva dimensió, la bona climatologia i les possibilitats que hi vàrem descobrir ens fan pensar que no serà l’última vegada que vindrem per aquests camins.

Una espera infructuosa i útil alhora

20161112_101852

I la cosa no va començar del tot bé perquè una de les participants previstes va perdre el tren que l’havia de portar fins a l’estació de Gualba. No va ser cap problema perquè mentre esperaven que agafés el següent tren vàrem aprofitar per voltar per la zona de l’estació i vàrem tenir l’oportunitat de contemplar, més que enregistrar, diferents ocells que es bellugaven pels arbres, al petit prat que hi ha a tocar de la carretera, llit del riu Tordera. Pit-rojos, estornell, coloms, alguna mallerenga carbonera, una mallerenga petita i una mallerenga capnegre (o capirotada perque no ho vam poder distingir), cotxas fumadas, ens permetien anar mirant i parant per escoltar aquí i allà mentre deixàvem passar el temps. En un moment ens va cridar l’atenció un grup d’ocells que removien les branques i les fulles d’un arbre. Fixant-nos ens vam adonar que no reconeixíem aquells ocells. Mirant les imatges de l’Enciclopèdia de les aus d’Espanya (una app per a mòbil) van arribar a la conclusió que es tractava d’un grup de gajos que agafaven amb el bec els fruits de l’arbre i se’ls emportaven a un altre lloc.

Mentre caminàvem de tornada cap a l’estació Iago es va parar i va senyalar que en el moment que entràvem al passadís que condueix a pas inferior que travessa la carretera, la veu de qui parlava es veia envoltada d’una ressonància particular. I efectivament així era. Vàrem fer alguna prova sortint i entrant en el passadís escoltant amb atenció la coloració que la reverberació de l’espai afegia a la veu. I vaig pensar a fer alguna palmada per comprovar l’efecte que es produïa.

Així, fent palmes, vam estar una estona allà identificant el so i la reverberació, inclús s’identificava un eco que variava en funció de la distància de la font del so (la palmada), el mur on reboten les ones sonores i el punt d’escolta i d’enregistrament

També ho vàrem fer dins el tunel, on l’energia que produeix aquell espai es manté molt més temps que en un espai obert.

El so de la palmada es veu reverberat i es pot identificar per la cua que segueix a la picada de mans.

Al passadís de sortida, a més de l’efecte de repetició del so, s’identifica una estranya vibració com retroalimentada a la cua de la palmada inicial. Ho vàrem associar als rebots de les vibracions reflectides y tornades a reflectir en els murs laterals, separats poc més de 2 metros (com quan dos miralls enfrontats repeteixen infinitament la imatge d’un objecte ubicat entre els dos reflectors). A diferència d’aquesta trajectòria lateral, la evolució fronta de les ones porta el senyal en una línia que recorre el passadís fins al mur frontal i retorna (uns 7-8 m d’anada i la mateixa distància de tornada: entre 14 i 18 metros) repeteix el so original en cara que lluny de retroalimentar-se, el que passa és que perd intensitat.

Per això es produeix aquesta cua vibrant a la palmada inicial i després el reflex, més suau que el so original i amb una mica de retard.

Camí de Gualba

Amb aquestes qüestions de les reverberacions i els ecos se’ns va passar una estona molt entretinguda… Per això no ens va semblar un problema quan ens van confirmar que la persona que esperàvem no hi arribaria. En aquest moment vàrem decidir iniciar la caminada cap al municipi de Gualba pel camí que ens havíem fixat com recorregut per la jornada..

Després de confondre el lloc precís on agafar el nostre itinerari, vam haver de preguntar al personal de càmping que hi ha allà com havíem de fer per anar cap a Gualba. Un cop aclarida la confusió, i després d’escoltar la reverberació d’un altre pont (que no havíem de creuar) vam enfilar els nostres passos cap a la carretera que ens portaria al punt on havíem previst iniciar la recerca d’un bon lloc on mirar de capturar una pluja de fulles.

20161112_113336

Aquell camí ens portava entre el bosc, on més pit-rojos i altres ocells que no vam identificar anaven i tornaven d’un arbre a un altre i dels arbres fins a una granja de cavalls, a l’altra part del camí, on alguns exemplars dispersos, cavalls, eugues i poltres rondinaven l’herba que hi creix per tot aquell tancat. Al fons, el macís del Montseny s’amagava entre els núvols baixos que hi havia en un cel que no estava del tot cobert i deixava veure algunes taques blaves.

En deixar enrere la granja, seguint el camí vam arribar a un prat verd amb uns quants pollancres al fons on tot feia pensar que podríem gaudir d’una interessant pluja de fulles. Cap allà ens vàrem enfilar i un cop identificat un lloc on seure i passar una bona estona, vàrem instal·lar-nos per fer els enregistraments que esperàvem.

20161112_122000

Un cop vam arribar a la conclusió que allò no podia dir-se pluja i si de cas, fent un exercici de generositat podia ser un degoteig. En aquell moment ja ho vam parlar. Podíem mirar de fer una composició amb aquest material ajuntant els diferents sorolls de fulles caient, dispersos i escassos, en un espai de temps més curt per tractar de produir la impressió d’una pluja…

En qualsevol cas, en aquell moment ens vàrem deixar emportar per la voluntat d’anar una mica més enllà d’aquell interessant indret. Era una bona hora per continuar caminant i sempre podíem trobar altres racons interessants.

Un meandre de silenci

Així va ser tot i que vàrem creuar la zona de pícnic que hi ha, i seguint les indicacions de color magenta ens vàrem endinsar en el bosc. Uns 30 pot-ser 40 minuts (podrien ser alguns més) després d’iniciada la caminada en un racó que podia semblar un meandre d’un torrent que baixarà les aigües de la neu de l’hivern de més amunt de la muntanya, cobert per un mant de fulles seques d’uns quants pollancres ens vàrem detenir.

Allà podia ser un bon lloc on tornar a provar d’enregistrar una pluja de fulles. Ja no feia tant d’aire, ja era prop de migdia i l’activitat al bosc era escassa per no dir inexistent.

20161112_141604

En concloure els enregistraments, vàrem continuar una estona més camí amunt i quan van començar un a torbar alguna casa rural una zona més urbanitzada ens vàrem girar i ens vàrem tornar cap a cas pel mateix camí, sense cap presa i gaudint de l’entorn. Només ens vàrem aturar a la zona de pícnic (amb taules i zones per fer foc) per fer un mos ràpid i descarregar les poques bateries que encara em quedaven.

20161112_155927

A peus de la Riera de Gualba que baixa tot just per allà i amb la remor de la poca aigua que discorre per aquell paratge vam donar per tancada la sortida. Només ens quedava tornar a l’estació del tren, esperar que arribés, pujar-hi i xarrar una estona abans de baixar del tren.

CAST/

El pasado sábado 12 de noviembre el G.E.E.S. salió en una de sus exploraciones a la zona de Gualba (Vallés Occidental), entre el Montseny y el Montnegre. La intención era capturar una lluvia de hojas, un fenómeno asociado al ciclo de los árboles de hoja perenne en otoño. Y, a pesar de que, finalmente, no la pudimos captar en toda su dimensión, la buena climatología y, especialmente, las posibilidades que descubrimos en aquel paraje, invitan pensar que no será la última vez que visitemos estos caminos.

Una espera infructuosa y útil a la vez

20161112_101852

Y eso que la cosa no empezó del todo bien porque una de las participantes previstas perdió el tren que la tenía que traer hasta Gualba. No fue ningún problema porque mientras esperábamos que cogiese el siguiente tren aprovechamos para dar una vuelta por las inmediaciones de la estación y tuvimos la oportunidad de contemplar (más que grabar) diversos pájaros que revoloteaban por los árboles que hay junto a la carretera i al cauce del río Tordera. Petirrojos, estorninos, palomas, algún carbonero, algún carbonero garrapinos, una currucas cabecinegras (o capirotada porque no pudimos distinguirlo bien), nos permitían ir mirando i parando para escuchar aquí y allá mientras dejábamos pasar el tiempo. En un momento nos llamó la atención un grupo de pájaros que movían las ramas i las hojas de un árbol próximo.

Fijándonos nos dimos cuenta de que no reconocíamos aquellos pájaros. Mirando en la Enciclopedia de las aves de España (una app para móvil) llegamos a la conclusión de que se trataba de un grupo de Arrendajos euroasiáticos que cogían con su pico los frutos de un árbol y se los llevaban a a otro lugar.

Mientras caminábamos de vuelta a la estación Iago se paró y señaló que en el momento en el que entrábamos en el pasillo que conduce al paso inferior que cruza la carretera, la voz de quien hablaba se veía envuelta por una resonancia particular. Y efectivamente así era.

Hicimos  alguna prueba saliendo y entrando en el pasillo escuchando atentamente la coloración que la reverberación del espacio añadía a la voz. Y pensé en dar algunas palmadas para comprobar el efecto que se producía.

Así, haciendo palmas estuvimos un buen rato, identificando el sonido, la reverberación…. Al alejarme del muro frontal (avanzando por el pasillo), incluso se podía identificar un eco que variaba en función de la distancia entre la palmada (fuente del sonido), el muro en el que rebotaban las ondas sonoras y el punto de escucha y grabación.

También lo hicimos dentro del túnel, donde la energía que produce el impacto de la palmada se mantiene mucho más tiempo que en un espacio abierto…

El sonido de la palmada se ve afectado por una reverberación identificable por la cola que sigue al golpe de manos.

En el pasillo de salida, además del efecto de repetición del sonido, se identifica una extraña vibración, como retroalimentada, en la cola de la palmada inicial. Lo asociamos a los rebotes de las vibraciones reflejadas, y vueltas a reflejar, en los muros laterales, separados poco más de 2 metros (como cuando dos espejos enfrentados repiten infinitamente la imagen de un objeto ubicado entre los dos reflectores. A diferencia de esta trayectoria lateral, la evolución frontal de las ondas lleva la señal en línea recta por el pasillo hasta el muro frontal, donde rebota, y vuelve (unos 7-8 metros de ida y la misma distancia de vuelta: entre 14 y 16 metros), antes de que se perciba la repetición de la palmada. Un sonido que, en este caso, lejos de retroalimentarse, pierde intensidad y definición.

Por eso se produce esa cola vibrante en la palmada inicial y después se escucha el reflejo, más suave que el sonido original y con un poco de retraso.

Camino de Gualba

Con estas cuestiones de reverberaciones y ecos pasamos un rato muy entretenido… Por eso no nos pareció un problema cuando nos confirmaron que la persona a la que esperábamos no llegaría. En ese momento decidimos iniciar el camino hacia el municipio de Gualba por el camino que nos habíamos fijado como recorrido de la jornada.

Después de confundir el sitio preciso donde coger nuestro camino, tuvimos que preguntar al personal del camping que hay allí cómo teníamos que hacer para ir hacia Gualba. Una vez aclarada la confusión, y tras escuchar una nueva reverberación de un puente (que finalmente no debíamos haber cruzado) encaminamos nuestros pasos hacia la carretera que nos llevaría al punto donde teníamos previsto iniciar la búsqueda de un buen sitio donde intentar capturar una lluvia de hojas.

20161112_113336

Aquel camino nos conducía entre el bosque donde más petirrojos i otros pájaros que no identificamos iban y venían de un árbol a otro y de los árboles a una granja de caballos, a la otra parte del camino, donde algunos ejemplares dispersos (caballos, potros y lleguas) rumiaban la hierva que crece en aquel cercado. Al fondo, el macizo del Montseny se escondía entre las nubes bajas que había en un cielo que no estaba del todo cubierto y dejaba ver algunas manchas azules.

Una vez superada la granja, siguiendo el camino, llegamos a un prado verde con unos cuantos choposos al fondo, donde todo hacía pensar que podríamos disfrutar  de una interesante lluvia de hojas. Hacia esa zona nos acercamos y, una vez identificado un lugar donde sentarse y pasar un buen rato, nos instalamos para hacer las grabaciones que esperábamos

20161112_122000

Cuando llegamos a la conclussón de que aquello no podía ser calificado como una lluvia de hojas y, como mucho, haciendo un ejercicio de generosidad, podia ser un goteo, lo hablamos: podíamos intentar hacer una composición con este material juntando los diferentes sonidos de hojas cayendo, dispersos y escasos, en un espacio de tienmo más corto para tratar de producir la impresión de una lluvia…

En cualquier caso, en aquel momento nos dejamos llevar por la intención de ir más allá de aquel interesante lugar. Era buena hora para continuar caminando y siempre podíamos encontrar otros rincones sorprendentes.

Un meandro de silencio

Así fue, aunque, antes, cruzamos por la zona de picnic que hay, y , siempre siguiendo las indicaciones de color magenta, nos adentramos en el bosque. Unos 30 o 40 minutos (puede algunos más) después de iniciada la caminata, en un rincón que parecía un meandro de un torrente que bajará las agua de la nieve del invierno de más arriba de la montaña, cubierto por un manto de hojas secas de unos cuantos chopos, nos detuvimos

Allí podía ser un buen lugar para volver a intentar grabar otra lluvia (o goteo) de hojas, a pesar de que no hacía tanto viento y, ya mediodía) la actividad en el bosque era escasa, por no decir inexistente.

20161112_141604

Al concluir las grabaciones, continuamos un rato más camino hacia arriba y caundo encontramos una zona más urbanizada nos giramos para volver por el mismo camino, sin prisas y disfrutando del entorno. Únicamente nos paramos en la zona de picnic (con mesas, bancos i sitio para hacer fuego) para dar un bocado rápido y descargar las pocas pilas que todavía me quedaban.

20161112_155927

A la orilla de la Riera de Gualba que baja justo por ese lugar y con el rumor de la poca agua que discurre por aquel paraje, dimos por finalizada la salida. Tan solo nos quedaba llegar a la estación del tren, esperar a que llegase, subir y charlar un rato antes de la llegda a Barcelona.